Grups catalans de defensa territorial.

Bé, ja comencen a sortir veus oficial (Marius Carol) que diuen que la intenció del Pdecat és que les estances dominicals dels somriures passin a ser un exercici de força continuada a través de les ja sabudes ocupacions de les places que, segons diu Carol, es podrien comparar amb les concentracions multitudinàries a les places d'Ucraïna que com sabem van dur a un conflicte bèl·lic amb Rússia. El Marius té por-diu-

El pdecat voldria ocupacions massives i continuades de les places, però també ocupacions d'infraestructures coordinades d'amagat pel mateix pdecat. És un partit acabat que només pot apel·lar al procés i la seva continuïtat per disfressar la seva més que anunciada defunció. Una mica de caos no els aniria pas malament. Per evitar unes eleccions i quedar relegat a una representació parlamentària similar a la del PSC, el Pdecat voldria que les multituds els fessin la feina bruta, i sembrar un cert caos a Catalunya. Un caos que podria evitar, almenys durant un temps, la celebració d'eleccions i l'aura heroica sobrevolant el Pdecat.

Altra cosa és que l'objectiu del Pdecat tingués èxit i que les places efectivament s'omplissin de gent i que la gent s'hi quedés dia rere dia, com va passar a Ucraïna. Podria passar que el jovent fes gresca durant uns dies, i que succeís quelcom semblant al 15M, però res que els mossos no poguessin aturar o finalitzar a cop de mànega. I ja no diguem les ocupacions d'infraestructures que no durarien ni deu minuts, amb les queixes evidents dels usuaris i una intervenció dels mossos que tothom o la gran majoria de catalans agrairíem. Seria divertit, a més, veure els mossos desallotjar als brètols, amb la conseqüent aprovació silenciosa del Pdecat, esclar.

En qualsevol cas, la gran majoria de catalans que acudeixen a les marxes de la diada, ni ocuparien les places més d'un dia seguit, ja no diguem les infraestructures, i tampoc deixarien de pagar els impostos a la hisenda espanyola. La seva vida és prou confortable com per no moure un dit. El caos, per tant, seria un caos de fireta, un caos autoindulgent, de quatre arreplegats, els grups de defensa que en diuen ara, o grups d'aldarulls, per ser més clars, jovent que com a molt farien el ploricó quan la policia vingués amb la mànega i para de comptar. No seria un Maidan, com diu Carol ¡on vas a parar Carol! Seria un Maidanet.

Proclamar la independència.

El debat s'ha centrat en la determinació de celebrar un referèndum, però cal recordar que la promesa de Junts pel sí, en el cas de guanyar les eleccions, era proclamar la independència en divuit mesos. Falten set dies, i d'aquesta promesa ja no se'n parla. No en parla ni la Cup.

El pla per carregar-se l'inicial full de ruta i bescanviar-lo pel retorn a un altre referèndum fou hàbilment orquestrat des del govern de la Generalitat amb l'estreta cooperació dels intel·lectuals. D'entrada els intel·lectuals al servei de la Generalitat foren els que començaren a parlar-nos d'un referèndum; d'un segon referèndum. El pla era que ells anessin desplaçant el debat de manera que la proclamació de la independència es difuminés en l'oblit i la celebració del referèndum passés de nou a estar en el centre de l'huracà.

Naturalment els dirigents, en un principi, van fer els que no en volien saber res, i tots ells van aparentar ser reticents a aquesta segona celebració del referèndum. Però el pla era molt clar: Vosaltres -intel.lectuals- aneu introduint la idea d'un nou referèndum que nosaltres primer farem veure que no toca per després començar a situar-lo en el centre del debat polític. Així relegarem la proclamació d'independència a l'oblit més absolut.

Aquesta fou la jugada per tal que la gran promesa de Junts pel sí, una promesa que era l'eix vertebrador de la candidatura, s'anés enterrant fins a la defunció total; i avui tothom parla d'un segon referèndum, i de la proclamació d'independència, que s'havia de fer en divuit mesos, ja no en parla ningú.

Així és com s'allarga el procés al no-res. Primer els intel·lectuals o els periodistes sembren a poc a poc el terreny de la nova etapa processista, la van sembrant lentament a través de les xarxes i els seus articles d'opinió, i després, un cop ja florida la nova etapa, els dirigents la proclamen als quatre vents, de tal manera que l'anterior etapa, que se suposa estava més aprop de la independència, queda difuminada en el no-res. Un pas endavant. Un pas enrere. Així és com el famós hàmster dóna voltes la gàbia. Així és com el procés s'allargassa ad infinitum. Així és com d'aquí a set dies havien de proclamar la independència i en comptes d'això estan parlant de convocar (convocar, sempre convocar) un referèndum que finalment no se celebrarà.